| |
 |
 |
Ficció:
Guionista de la realitat.
Avui un amic meu (el recurs fàcil de l’amic?) m’ha
explicat que ha tingut la primera visita amb una psicòloga.
Es veu que té moltes obsessions i trastorns de personalitat.
Va decidir de trobar remei psicològic l’útima
vegada que va anar al cinema a veure una gran pel.lícula
d’amor d’aquelles on t’enamores més
del seductor que de la preciosa noia, perquè voldries
saber seduir com ell, trobar les mateixes paraules, saber fer
els silencis a temps, besar igual...
Aquell gran seductor va transformar el meu amic, es va enamorar
del caràcter, de la manera tan subtil, però sense
perdre el temps, de seduir.
Es va passar tota la setmana pensant en aquell noi, en com parlava,
les mirades, els somriures... El dissabte va anar de botiga
en botiga per buscar roba molt semblant a la del seu ídol.
La va trobar, es va pentinar com ell i fins i tot es va deixar
una estranya “perilla” com el protagonista del film.
A la nit, va triar la discoteca adequada, semblant a la de la
pel·lícula, també va trobar l’objectiu
adequat, una preciosa noia de llargues cames, morena i amb uns
ulls d’aquells que et fan creure que només existeix
l’amor a primera vista.
Ja ho tenia tot controlat, va fer el pas, igual que el protagonista,
va començar intercanviant mirades i somriures; ella li
responia tal com marcava el guió. Ell va començar
a ballar amb ella, van començar a parlar i van marxar
a casa d’ella; els pares estaven a la torre, o al càmping...
No ho sé.
Però el meu amic va aprendre aquella nit que l’excitació
sexual i el sentiment real estan connectats per un fil invisible
que sovint ens fa fer coses com les d’imitar un protagonista
d’una bonica pel·lícula d’amor. Aquella
nit el meu amic va descobrir que, a la realitat, el guió
es fa a cada moment i es va quedar sense potència viril
davant de la preciosa morena d’ulls grossos sense destí
i infinites cames.
Però aquest entrebanc cinematogràfic amb consequències
psicològiques fatals no va ser l’únic. De
ben petit ja s’amagava ple de llàgrimes sota els
llençols d’un llit que era el refugi de tot el
pànic. Pel·lícules terrorífiques
posaven a prova la sensibilitat del meu amic que no sabia posar
crèdits a un film que ja no estava a la cartellera.
El cas del meu amic és molt freqüent en la difícil,
complicada i “pel·liculera” societat, i és
que les escenes cinematogràfiques ens posen a prova els
nostres sentiments. La pantalla surt de la sala de multicinemes,
s’instal·la dins la retina dels nostres ulls i
ens fan plorar i ens fan riure i ens fan patir i ens fan encendre
la llum quan el passadís és massa fosc.
Diuen que la realitat supera la ficció. Serà que
la ficció treu els guions de la mateixa realitat |
|
|
